Diabetis Tipus 2. El més nou per controlar-la

28 juny, 2012 per a General, Salut

La freqüència de la diabetis mellitus està augmentant a tot el món d’una manera accelerada. Si al 2009 es calculava que hi havia 246 milions de diabètics, es creu que l’any 2025 aquesta xifra arribarà a 380 milions.

 

 

La diabetis mellitus tipus 2 o no insulinodependent, suposa gairebé el 95% dels casos de diabetis arreu del món. En aquest tipus de diabetis es produeixen trastorns metabòlics caracteritzats per una elevació inapropiada de la glucosa en sang (hiperglucèmia). L’alteració subjacent en aquesta malaltia és la deficiència progressiva d’insulina produïda per la disminució de la producció d’aquesta substància per les cèl·lules beta del pàncrees. A més d’augmentar la concentració de glucosa, l’acció deficient de la insulina es tradueix freqüentment en una elevació dels nivells de colesterol i/o triglicèrids.

Síndrome metabòlica: paraules majors

La major part dels casos de diabetis mellitus tipus 2 es produeixen en el context del que anomenem síndrome metabòlica. En aquesta síndrome s’associen diabetis, hipertensió arterial, augment dels nivells de colesterol, triglicèrids i/o àcid úric i excés de pes probablement deguts també a la insulinoresistència. La síndrome metabòlica eleva notablement el risc cardiovascular i és una causa fonamental de mort als països desenvolupats. Uns mil milions d’adults tenen sobrepès al món i, almenys, 300 milions són obesos.

10 anys de retard en el diagnòstic

El cert és que la meitat dels casos de diabetis tipus 2 encara no s’ha diagnosticat i les decisions mèdiques per als pacients arriben amb una mitjana de 10 anys de retard, quan la disminució de la producció d’aquestes cèl·lules beta del pàncrees -productores de la insulinaja és considerable per al control de la glucosa. Això es deu al fet que els símptomes de la diabetis tipus 2 (excessiva set, freqüència urinària i fatiga) no són gaire pronunciats, la qual cosa endarrereix el seu diagnòstic, que es produeix en un 61% d’una manera casual.

Els tractaments farmacològics

En alguns casos el control de la glucosa pot aconseguir-se per canvis en l’estil de vida, ús d’antidiabètics orals (ADO) o la combinació d’ambdós. És important tenir en compte que alguns tractaments usats per al maneig de la diabetis poden produir un augment de pes i s’associen a un risc incrementat d’hipoglucèmia, que són baixades en els nivells de glucosa
en sang d’una manera sobtada.
Els tractaments farmacològics més habituals són:

1. Els ADO (antidiabètics orals) que redueixen els nivells de glucosa incrementant la producció d’insulina o reduint la quantitat de glucosa produïda i/o ajudant la insulina a treballar millor. Els ADO no aturen la progressió de la malaltia i l’augment de dosi per aconseguir el control glucèmic eleva el risc d’efectes col·laterals.

2. La insulinoteràpia. En realitat la insulina no és un fàrmac, és un tractament substitutiu. El desenvolupament de les insulines modernes, o anàlegs d’insulina, suposa un avenç molt significatiu en el tractament de la diabetis. Amb la sofisticació de les tecnologies més modernes, es fa possible una major adaptació personalitzada de les pautes terapèutiques, destinades a satisfer les necessitats individuals de cada pacient. Les insulines modernes proporcionen tant flexibilitat de dosificació com un millor control glucèmic; i tot això, sense augmentar el risc per al pacient. Es fabriquen modificant l’estructura química de la insulina humana per crear insulines capaces d’imitar, d’una manera més precisa, la forma natural de produir-se la insulina al cos. Actualment, per exemple, poden injectar-se insulines modernes d’acció ràpida abans de les menjades, mentre que les insulines modernes de llarga durada s’administren una sola vegada al dia.

Es pot complicar una diabetis?

1. Ceguesa: la retinopatia diabètica és el problema més comú, encara que les cataractes i el glaucoma són molt més freqüents en els diabètics.
2. Insuficiència renal: molts diabètics desenvolupen malalties del ronyó a causa del deteriorament de les venes petites. També pot aparèixer neuropatia diabètica (deteriorament de la funció de la fibra nerviosa) especialment als dits i fins i tot a les mans. En aquests casos se sent una sensació dolorosa amb escalfor. Amb el temps les àrees afectades es tornen menys sensibles i estan exposades a ferides i infeccions.
3. Amputacions de membres inferiors.
4. Hipertensió, arteriosclerosi i malalties de les artèries coronàries.
5. Cetoacidosi.
6. Coma hiperosmolar. les persones grans diabètiques, que també pateixin una altra malaltia o ferides, i que no beguin prou aigua, poden tenir altes concentracions de glucosa en sang.

El futur

Encara que la diabetis és una malaltia crònica i que fins ara no podem parlar de curació, sí que és possible controlar algunes complicacions, fruit d’una diabetis mal controlada. Aconseguir dur a terme un control glucèmic intensiu només amb injeccions d’insulina es fa, en ocasions, molt difícil. Bàsicament, el que pretenem sempre amb el tractament amb insulina és imitar la secreció insulínica del pàncrees normal. Es produeixen pics d’insulina per cobrir les necessitats de les menjades i després, durant les 24 hores, es produeixen, sobretot a la nit, quantitats molt petites d’insulina d’una forma constant, però no als mateixos nivells durant tota la nit. En aquest context s’han creat les bombes d’infusió contínua d’insulina subcutània o infusors d’insulina subcutània. Es tracta d’un petit dispositiu que, fonamentalment, és un sistema d’administració constant però preprogramada per nosaltres per a l’administració d’insulina. El trasplantament de pàncrees o d’illots pancreàtics són opcions que s’estan duent a terme, però que encara estan molt lluny de poder considerar-se una opció terapèutica generalitzada. El desenvolupament de nous tractaments té un important repte per superar: millorar el control de la malaltia sense produir hipoglucèmies ni augment de pes. De fet, les teràpies combinades actuals provoquen augment de pes. En aquest sentit, una nova molècula, la liraglutida, aprovada per l’EMEA, es presenta com una nova alternativa més que prometedora. La liraglutida, si es confirmen els estudis re-alitzats en animals, preservaria la funcionalitat de les cèl·lules beta del pàncrees i, fins i tot, evitaria la mort de les més deteriorades, i aconseguiria per primera vegada revertir el curs de la malaltia. Els últims assajos que s’estan portant a terme mostren a més eficàcia en la reducció de pes en obesos prediabètics i sense alteracions en la glucèmia.