TLP. Vorejant la vida

4 juliol, 2018 per a General, Psicologia

La inestabilitat pròpia i amb l’entorn regeix el caràcter de qui té trastorn límit de personalitat (TLP), conegut més popularment com borderline. Desregulació emocional, pensament extremament polaritzat i relacions interpersonals caòtiques són els tres vèrtexs entre els quals es mouen els pacients amb aquesta patologia que sol començar a l’adolescència.

Més del 2% dels espanyols pateixen problemes d’inestabilitat i adaptació a causa d’una personalitat mal construïda. El trastorn límit de personalitat (TLP) o trastorn borderline és el més comú dels trastorns de la personalitat. Segons el DSM-IV, la característica essencial del trastorn límit de la personalitat és un patró general d’inestabilitat en les relacions interpersonals (alternança entre els extrems d’idealització i de devaluació), la pròpia imatge i l’afectivitat, i una notable impulsivitat i escàs control dels impulsos. El més freqüent és que aquestes característiques es manifestin a l’inici de l’etapa adulta i estiguin presents en molts àmbits de la vida de l’individu. El trastorn límit de la personalitat causa un malestar significatiu i genera desadaptació social, ocupacional i funcional general. Aquest trastorn està associat a elevades taxes de comportaments autodestructius, com són les temptatives de suïcidi i els suïcidis consumats, i tendeix a ocórrer més sovint en les dones i entre pacients psiquiàtrics hospitalitzats. Fins a un 2% de la població pateix trastorn de personalitat, una patologia psiquiàtrica poc atesa que interfereix en la forma de dur la vida quotidiana amb normalitat i que de vegades s’oculta darrere de conductes autodestructives com els trastorns d’alimentació o l’abús de substàncies. Fins a un 10% d’aquestes persones arriben a suïcidar-se. Pel fet de ser un trastorn de personalitat, els trets són de llarga durada, intensos, inflexibles amb un gran malestar i patiment en les persones que els tenen, i interfereixen en la seva qualitat de vida.

La relació materna, factor de risc

Una relació disfuncional materna pot augmentar el risc que aparegui un trastorn límit de la personalitat, cosa que mostra que les relacions paternals disfuncionals són fonamentals en l’aparició d’aquest trastorn. Així ho ha demostrat un estudi multicèntric liderat per Matías Real i Gonzalo Haro, del Servei de Psiquiatria del Consorci Hospitalari Provincial de Castelló, que atribueix a aquesta relació una influència més gran fins i tot que la càrrega genètica, fins al punt que una bona relació amb la mare durant la infància i la joventut preveu en l’edat adulta l’aparició del trastorn. Aquesta dada confirma els resultats d’estudis previs, que ja havien posat de manifest que una família desestructurada pot comportar consum de drogues, problemes de conducta en l’adolescència i l’aparició del trastorn de la personalitat en la vida adulta. Els trastorns de personalitat motivats pel consum de substàncies provoquen un gran deteriorament personal, social i familiar, a més d’importants despeses per al sistema sanitari. Els especialistes han conclòs que sembla que cal sumar diversos factors com els antecedents genètics familiars de malaltia mental a factors ambientals com unes relacions paternofilials disfuncionals per desenvolupar trastorns de personalitat. Abusos en la infància i desatenció o abandonament durant la infantesa també són entre els factors de risc de desenvolupar un trastorn límit de la personalitat.

Comportaments nocius

1. En general, la persona afectada mostra conductes impulsives i impredictibles (despeses, promiscuïtat sexual, abús de drogues, conducció temerària, etc.).
2. Inestabilitat afectiva a causa d’una notable reactivitat de l’estat d’ànim (episodis d’intensa disfòria, irritabilitat o ansietat, canvis d’humor o sobtades explosions emocionals, ira inapropiada i intensa, mostres freqüents de mal geni, baralles físiques recurrents).
3. A l’àrea interpersonal les seves relacions són caòtiques, intenses i difícils. Intensos esforços per evitar l’abandonament.
4. Comportaments, intents o amenaces suïcides recurrents o comportaments d’automutilació.
5. Problemes d’identitat: inestabilitat acusada i persistent de l’autoimatge i/o del sentit de si mateix. Sentiments de buit o avorriment, dubte de la pròpia identitat.
6. Por a la soledat i l’abandonament, amb esforços frenètics per evitar un abandonament real o imaginari.
7. Ideació paranoide transitòria relacionada amb l’estrès o símptomes dissociatius greus.

Deteriorament de les relacions familiars

A Catalunya, i segons les dades de l’Associació Catalana d’Ajuda i Investigació del Trastorn Límit de la Personalitat (ACAI-TLP), el 80% de les demandes d’assistència als malalts de TLP són formulades pels mateixos familiars. A més, el TLP té conseqüències directes sobre els membres de la família, ja que produeix un desgast emocional, quadres depressius, problemes de parella i violència domèstica. Pel que fa a l’entorn social, observem que les persones que pateixen TLP presenten una taxa d’atur molt elevada, malgrat les seves aparents capacitats socials i intel·lectuals, però la inestabilitat emocional, la por al rebuig i al fracàs i la impulsivitat fan que els sigui molt difícil mantenir l’estabilitat laboral. D’altra banda, el seu cercle relacional és molt reduït, amb relacions amistoses, però superficials, en què la por al rebuig els torna especialment vulnerables. Això provoca que sovint entrin en conflictivitat relacional i també personal.

Té tractament?

El tractament del trastorn límit de la personalitat pot ser difícil i exigeix molt de temps, anys en molts casos. Moltes persones amb aquest trastorn poden tenir problemes o preocupacions addicionals com depressió, trastorns de l’alimentació, abús de substàncies, etc. i pot resultar difícil aïllar el que és el trastorn límit de la personalitat d’altres trastorns. A aquesta problemàtica, cal afegir la comorbiditat associada a aquesta malaltia, aspecte clau a tenir en compte per poder definir un tractament eficaç. D’aquesta manera, cal el treball d’un equip multidisciplinari (psicòlegs, psiquiatres, centres de dia o urgències psiquiàtriques), com també l’ajuda de la família (peça clau en el tractament d’aquest trastorn). Aquest tractament habitualment combina la psicoteràpia amb una medicació adequada. La teràpia de grup pot ajudar a canviar els comportaments autodestructius. Segons els experts, el reforç d’un comportament adequat de part dels companys pot ser més positiu que l’assessoria individual, perquè les persones amb aquesta afecció sovint tenen dificultats amb les figures d’autoritat, la qual cosa els pot impedir l’aprenentatge. Quant als medicaments, poden ajudar a anivellar els alts i baixos en l’estat d’ànim i tractar la depressió i altres trastorns que es poden presentar amb aquesta afecció.