Tanorèxia. Addictes al sol

30 agost, 2018 per a General, Psicologia

Aprofiten qualsevol escapada a l’aire lliure per ajeure’s al sol, són els millors clients de les cabines de bronzejat i els raigs UVA els fascinen. A aquestes persones, obsessionades pel bronzejat perfecte, se les coneix com a tanorèxiques.

Tal com succeeix amb l’anorèxic, que es pot veure gras davant del mirall, els tanorèxics es veuen pàl·lids i demacrats fins i tot encara que tinguin un bronzejat intens. Lluir un cos morè es converteix per a ells en una prioritat, una necessitat difícil de satisfer ja que el to assolit mai no és suficient. Aquesta malaltia, pròpia de la societat moderna, provoca en qui la pateix d’una banda altes dosis d’ansietat i de l’altra, envelliment prematur de la pell. Cada any augmenta el percentatge de persones que pateixen aquests símptomes, segons constaten des del Centre Dermatològic Estètic d’Alacant. El perfil d’aquesta malaltia el presenten, en una proporció més alta, dones amb edats compreses entre els 20 i els 40 anys, encara que el percentatge d’homes ha augmentat els últims anys d’una manera significativa. Però el risc no és només durant l’estiu. Segons Manuel Asín, director mèdic d’aquesta clínica, “durant els mesos d’hivern les persones que pateixen aquesta obsessió utilitzen de forma compulsiva i incontrolada llargues sessions de solàrium i raigs UVA, una pràctica tremendament perillosa que degenera en cremades, envelliment prematur de la pell o fins i tot càncer de pell”. Asín considera que aquesta conducta obsessiva ha de ser tractada per un psicòleg i les malalties que presenti la pell derivades de les exposicions excessives pel sol, per un dermatòleg. L’any 2006, la Universitat Wake Forest, de Carolina del Nord, va publicar un estudi pioner sobre la tanorèxia. S’hi insistia que l’addicció al bronzejat cal abordar-la d’una manera multidisciplinària pels perills que pot comportar. Rectificava així una bona part de la comunitat mèdica que considerava que la tanorèxia era més “argot” que terme científic. L’estudi va concloure que els addictes al bronzejat obtenen una sensació agradable, com ho faria una droga, de la seva sobreexposició solar. El fet d’exposar-se a les radiacions els propicia un moment d’eufòria, i arriben a alliberar opioides per aquest estat de benestar.

Símptomes principals de la tanorèxia

1. Bronzejat intens de la pell, d’un to que sobrepassa el normal.
2. Línies d’expressió molt marcades i envelliment prematur de la pell: el derma es veu deshidratat (necessita una quantitat més important de tractaments i cremes) i amb textura rugosa. En alguns casos hi ha cremades que s’intenten amagar amb maquillatge.
3. Competència amb gent propera per obtenir la pell més morena.
4. Situacions d’ansietat provocades per la pèrdua de bronzejat i frustració crònica amb relació al color de la pell. La persona està convençuda que la seva pell lluu més pàl·lida del que és en realitat.
5. La conducta del malalt es caracteritza per visites contínues a centres de solàrium i raigs UVA.